CLASSICISMES ATRACALLATS (1). BARCELONA, CAP A 1860, 1865…

Clasicismos denostados (1). Barcelona, hacia 1860, 1865…

*Miscel·lània
g.carabí

Escenari 1
El 16 de juny de 1862, Elies Rogent signa la memòria, el pressupost i el plec de condicions de les obres de la nova Universitat de Barcelona (AH, 2015), situada a una de les vies amples del recentment iniciat Eixample. Un mes més tard, el mateix document se signa a Madrid i es valida de forma oficial. L’any 1863 es presenta el Reglamento para las obras de la nueva universidad de Barcelona, i es posa en marxa la construcció de l’edifici. Aleshores Rogent compta amb quaranta un anys, i la Universidad Literaria de Barcelona és l’encàrrec de major envergadura de nova planta. 
Escenario 1
El 16 de junio de 1862, Elies Rogent firma la memoria, presupuesto y pliego de condiciones de las obras de la nueva universidad de Barcelona (AH, 2015), situada en una de las vías anchas del recientemente iniciado Ensanche. Un mes más tarde, el mismo documento se firma en Madrid validándose de manera oficial. En el año 1863 se presenta el Reglamento para las obras de la nueva universidad de Barcelona, y se inicia la construcción del edificio. La Universidad Literaria es, para Rogent, con cuarenta años de edad, el encargo de mayor envergadura de nueva planta.

Uns anys abans havia dut a terme la transformació de la zona urbana del carrer Palau, en enderrocar-se l’edifici gòtic del Palau Menor, que ocupava els carrers de Comtessa, Avinyó i del Palau; l’obra va consistir en la construcció d’un conjunt d’habitatges organitzats al voltant, com en el gòtic, de patis centrals, però amb la voluntat d’incorporar alguns trets dels edificis del segle xiv florentí.
(Rogent, 1855)

L’edifici de la Universitat de Barcelona —on s’hi impartiran les primeres classes l’any 1871, amb Elies Rogent com a Director de l’Escola Provincial d’Arquitectura—, es configurarà com una aplicació quasi literal del Rundbogendstil o l’estil dels arcs rodons de mig punt, estil gairebé nacional a l’Alemanya de Ludwig I de Baviera (Hereu, 1990).
El edificio de la Universitat de Barcelona —en el que se impartirán las primeras clases en el año 1871, con Elies Rogent  como Director de la Escuela Provincial d’Arquitectura— se configurará como una aplicación casi literal del Rundbogensdtil o estilo de los arcos redondos de medio punto, estilo considerado nacional en la Alemania de Ludwig I de Baviera (Hereu, 1990).
Universitat de Barcelona, 1912. Font: ICC

Universitat de Barcelona, 1912. Font: ICC

L’origen d’aquesta decisió la trobem a les impressions que Rogent n’extraurà del viatge que el porta a visitar les ciutats alemanyes l’any 1855, en especial Munic, on la Ludwigstrasse es mostra als seus ulls com el carrer més bell per excel·lència. El dia que visita la Universitat de Munic, juntament amb d’altres edificis de l’esmentada avinguda, recorda:
El origen de esta decisión podemos encontrarlo en las impresiones que Rogent recoge del viaje que lo lleva a visitar las ciudades alemanas en el año 1855, en especial Munich, donde la Ludwigstrasse aparece a sus ojos como la calle más bella. El día que visita la Universidad de Munich, junto con otros edificios de la mencionada avenida, recuerda:

Da idea [la Universitätskirche St. Ludwig] de un Palacio como todos los edificios públicos de la Ludwigstrasse pero es edificio que ha de gustar a todo verdadero artista.
(Rogent, 1855)

Planta i aspecte actual Ludwigstrasse, Munic.

Planta i aspecte actual Ludwigstrasse, Munic.

Els palaus de la Ludwigstrasse. La monumental avinguda està bastida principalment amb edificis de l’arquitecte Friedrich von Gärtner (1791-1847), favorit de Ludwig I de Baviera. El monarca és conegut especialment per l’afecció a l’arquitectura grega i renaixentista. L’avinguda mostra una façana d’edificis de programa divers —universitat, biblioteca, arxiu, seminari— però amb un tret comú: l’arc seriat de mig punt. Una versió eclèctica del neoclassicisme amb elements provinents, diu Rogent, del romànic, del bizantí i del quatre-cents florentí.

 

Los palacios de la Ludwigstrasse. La monumental avenida se construye principalmente con edificios del arquitecto Friedrich von Gärtner (1791-1847), favorito de Ludwig I de Baviera. El monarca es bien conocido por su afección a la arquitectura griega y renacentista. La avenida muestra la fachada de edificios con distinto programa —universidad, biblioteca, archivo, seminario— pero con una característica común: el arco seriado de medio punto. Una versión ecléctica del neoclasicismo con elementos que provienen, señala Rogent, del románico, del bizantino y del cuatrocientos florentino.

En esta Ciudad, para mí, lo más admirable y digno de llamar la atención es el genio del rey Luis que para mí ha sido mas artista que todos pues ha sabido formar artistas, comprendiendo perfectamente el que haya querido mandar hacer copias materiales de edificios notables en todos los estilos cosa que se critica y a mi ver es el modo de hacer estudiar y conocer el arte (…)
(Rogent, 1855)

Escenari 2
Can Ricart, obra de Josep Oriol Bernadet, és un dels complexos fabrils més singulars de la ciutat comtal. Projectat com un conjunt d’edificis segons uns traçats axials que s’acompanyen d’un llenguatge de reverberacions classicistes, a la mort prematura de l’arquitecte s’incorporaran no pocs matisos als plantejaments inicials. El succeirà el mestre d’obra Josep Fontseré i Mestre, qui es farà càrrec de la direcció a partir de 1865 (Tatjer, 2005), duent a terme un procés de depuració de la lògica classicista iniciada per Bernadet. Fontseré dirigeix l’aixecament de quatre edificis del conjunt fabril d’estampació i a les intervencions, en ocasions sobre edificis ja iniciats per Bernadet, en d’altres en cossos de nova planta, hi incorpora també, com Rogent, elements propis del Rundbogenstil muniquès: fenestració repetitiva, ús de l’arc rodó de mig punt i la lleugera ornamentació sobre la geometria curvilínia de l’arc superior, o l’absència de motius àulics remarcant eixos i frontons (Montaner, 2009).
Escenario 2
Can Ricart, obra de Josep Oriol Bernadet, es uno de los complejos fabriles más singulares de la ciudad condal. Proyectado como un conjunto de edificios que siguen unos trazados axiales que se acompañan de un lenguaje de reverberaciones clasicistas, cuando sobreviene la muerte prematura del arquitecto se incorporan no pocos matices a los planteamientos iniciales. Lo sucederá Josep Fontseré i Mestre, quien se hará cargo de la dirección a partir de 1865 (Tatjer, 2005), depurando la lógica clasicista iniciada por Bernadet. Fontseré dirige  la construcción de cuatro de los edificios del conjunto fabril de estampación y a las intervenciones, en ocasiones sobre edificios ya iniciados por Bernadet, en otras con edificios de nueva planta, incorpora también, como Rogent, elementos característicos del Rundbogenstil muniqués: ventanas repetitivas, el uso del arco de medio punto y la ligera ornamentación sobre la geometría curvilínea del arco superior, o la ausencia de motivos áulicos remarcando ejes y frontones (Montaner, 2009)
Alçat façana Can Ricart. Oriol Bernadet, 1853. Gravat conjunt fabril Can Ricart. Catelucho, 1888.

Alçat façana Can Ricart. Oriol Bernadet, 1853. Gravat conjunt fabril Can Ricart. Castelucho, 1888.

Elies Rogent (1821-1897) i Josep Fontseré (1829-1897) es porten vuit anys. Tots dos estudien a l’Escola la Llotja de la Junta de Comerç, ampliant estudis Fontseré a l’Escola de Mestres d’Obres i Directors de Camins, i Rogent a la Escuela Especial de Arquitectura de Madrid, lligada a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
Les lliçons que durant els anys d’aprenentatge a la Llotja i en anys successius, reben ambdós autors, s’emmarquen dins la difusió que, de l’arquitectura de la primera meitat del segle xix, s’hi ensenyava com un classicisme unitari i homogeni. El que equival a dir l’ensenyança de l’ús de les formes romanes i gregues més arcaiques —capitells toscans i jònics, fusts de columnes sense estries—, no fonamentada en els tractats històrics d’arquitectura sinó en les troballes arqueològiques de Pompeia, Herculà i Oplontis.
Una mirada classicista basada en l’estudi de les restes de les peces gregues, passades pel sedàs de l’historicisme del xix.
Una mirada no clàssica si entenem com a tal aquella que implica un sentir, un entendre i un mirar la vida d’una determinada manera; això és, una manera d’entendre l’arquitectura com a la relació inextricable entre la filosofia, el coneixement de la Naturalesa, i les ciències en general. L’arquitectura com a saber enciclopèdic on la figura de l’arquitecte desenvolupa la seva acció a cavall entre la tècnica, l’enginy mecànic i una ambigua proximitat a la bellesa (Llorente, 2000).
Elies Rogent (18221-1897) y Josep Fontseré (1829-1897) distan ocho años. Los dos estudian en la Escuela La Llotja de la Junta de Comercio, ampliando estudios Fontseré en la Escola de Mestres d’Obres i Directors de Camins, y Rogent en la Escuela Especial de Arquitectura de Madrid, vinculada a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
Las lecciones que durante los años de aprendizaje en La Llotja y en años sucesivos, reciben ambos autores, se encuadran en la difusión que, de la arquitectura de la primera mitad del siglo xix, se enseñaba como un clasicismo unitario y homogéneo. Lo que es como decir una enseñanza del uso de las formas romanas y griegas más arcaicas —capiteles toscanos y jónicos, fustes de columnas sin estrías—, no basada en los tratados históricos sino en los descubrimientos arqueológicos de Pompeya, Herculano y Oplontis.
Una mirada clasicista basada en el estudio de los restos de piezas griegas, pasadas por el filtro del historicismo del siglo xix.
Una mirada no clásica si entendemos como tal aquella que implica un sentimiento, un entender y un mirar la vida de una determinada manera; es decir, una manera de entender la arquitectura como la relación inextricable entre la filosofía, el conocimiento de la Naturaleza, y las ciencias en general. La arquitectura como saber enciclopédico en el que la figura del arquitecto desarrolla su acción a caballo entre la técnica, el ingenio mecánico y una ambigua aproximación a la belleza (Llorente, 2000).
Aspecte actual de les naus projectades i dirigides per Josep Fontseré.

Aspecte actual de les naus projectades i dirigides per Josep Fontseré.

Teló
Com a reacció al desgast d’un llenguatge academicista que recorre insistentment la segona meitat del segle xviii i bona part del xix, una part dels arquitectes de la jove Escola d’Arquitectura de Barcelona, desestimant les tesis dels autors que defenien un retorn a les arts i als oficis i una moral associada a la producció de l’arquitectura —Pugin, Ruskin—, o les influències i actituds de les intervencions més desacomplexades front els historicismes —Viollet-le-Duc— cerquen, des d’una tercera via, la cita culta d’alguns dels models de les ciutats del quatre-cents italià.
No es tracta, però, de recuperar l’arquitectura d’un temps, el Renaixement, moment d’escissions profundes i difícils d’encaixar sota un únic nom (Tafuri, 1984), sinó de fer servir uns models que tenien l’objectiu de transmetre una recuperació culte de l’arquitectura.
Superar els historicismes de l’últim vuit-cents, basats en la còpia dels elements dels ordres clàssics fins a banalitzar-los i, alhora, donar l’esquena a la moralitat d’una arquitectura gòtica preocupada únicament a defensar el sentit de l’univers mitjançant l’hegemonia de la veritat cristiana, només deixa dempeus un nou referent: la d’aquella arquitectura que s’origina en un temps de canvis morals, polítics, econòmics, de laïcisme i de pluralitat religiosa, de cientifisme inexacte, i del descobriment de la història.
Entendre el fenomen, a Barcelona, de la recuperació i imitació d’alguns dels models arquitectònics que, d’una manera genèrica, anomenem renaixentistes o pertanyents al Renaixement, és copsar cap a on van dirigir la mirada aquells arquitectes que, en moments puntuals de finals del segle xix i inicis del segle xx, veien una sortida honrosa a la crisi general del llenguatge —poètic, artístic, arquitectònic— anunciada uns quants anys abans, principalment, des de l’àmbit de les lletres. Una crisi que també posa de manifest l’obsolescència, dins una societat del xix ja molt industrialitzada —l’any 1848 es constitueix l’Institut Industrial de Catalunya, símbol de la burgesia industrial— de la noció d’allò bell com a epicentre del discurs de l’experiència artística i arquitectònica.
Però, com si d’una operació especular es tractés, el filtre que les aules de l’Escola La Llotja de Barcelona imposaven a l’aprenentatge del classicisme —francès— que aquests arquitectes tractaven d’arraconar, tornava a aparèixer en forma de filtre —germànic—, en la temptativa d’aproximar-se a l’arquitectura de l’anomenat primer renaixement florentí.
Pervers joc d’aparellament anacrònic entre les ciutats d’Atenes amb París, i de Florència amb Munic però que en definitiva servia per identificar, en essència, una única qüestió: reconèixer el motor intel·lectual com a protesta de tot l’existent.
Telón
Como reacción al desgaste de un lenguaje academicista que recorre insistentemente la segunda mitad del siglo xviii y gran parte del xix, una parte de los arquitectos de la joven Escuela de Arquitectura de Barcelona, desestimando las tesis de los autores que defendían un retorno a las artes y oficios y una moral asociada a la producción de la arquitectura —Pugin, Ruskin—, o las influencias y actitudes de intervenciones más desacomplejadas frente a los historicismos —Viollet-le-Duc— buscan, desde una tercera vía, la cita culta de algunos de los modelos de las ciudades del cuatrocientos italiano.

No se trata de recuperar la arquitectura de un tiempo, el Renacimiento, momento de escisiones profundas y difíciles de encajar bajo una única denominación (Tafuri, 1984), sino de utilizar unos modelos con el objetivo de transmitir una recuperación culta de la arquitectura.
Superar los historicismos del último ochocientos, basados en la copia de los elementos de los órdenes clásicos hasta banalizarlos y, al mismo tiempo, dar la espalda a la moral de una arquitectura gótica preocupada únicamente en defender el sentido del universo a partir de la hegemonía de la verdad cristiana, sólo deja en pie un nuevo referente: la de aquella arquitectura que se origina en un tiempo de cambios morales, políticos, económicos, de laicismo y de plutralidad religiosa, de cientifismo inexacto y del descubrimeinto de la historia.
Entender el fenómeno, en Barcelona, de la recuperación e imitación de algunos de los modelos arquitectónicos que, de una manera genérica, llamamos renacentistas o pertenecientes al Renacimiento, es entender hacia dónde dirigen la mirada aquellos arquitectos que, en momentos puntuales de finales del siglo xix e inicios del xx, ven una salida honrosa a la crisis general del lenguaje —poético, artístico, arquitectónico— anunciada años antes, principalmente, desde el ámbito de las letras. Una crisis que también manifiesta la obsolescencia, en una sociedad del xix ya muy industrializada —en el año 1848 se constituye el Institut Industrial de Catalunya, símbolo de la burguesía industrial— de la noción de lo bello como epicentro del discurso de la experiencia artística y arquitectónica.
Pero como si de una operación de simetría especular se tratase, el filtro que las aulas de La Llotja de Barcelona imponían en el aprendizaje del clasicismo —francès— que estos arquitectos trataban de desplazar, aparecía de nuevo en forma de filtro —germánico— en la tentativa de aproximarse a la arquitectura del llamado primer renacimiento florentino.
Perverso juego de emparejamieinto anacrónico entre las ciudades de Atenas  con París, y de Florencia con Munich, pero que en definitiva servía para identificar, en esencia, una única cuestión: reconocer el motor intelectual como protesta de todo lo existente.

 

Mural sobre paret mitgera edifici habitatges colindants a les fàbriques de Can Ricart

Mural sobre paret testera edifici d’habitatges colindants a les fàbriques de Can Ricart. La columna aïllada, sense res a sostenir. Loos a l’horitzó


Referències:

Arxiu Històric. http://www.ub.edu/arxiu/ca/ev_construccio_EH.html

Hereu, Pere. Vers una arquitectura Nacional. Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, 1987.

Llorente, Marta. El saber de la arquitectura y de las artes. Barcelona, Ed. UPC, 2000.

Montaner, Josep Maria. “Estudi històric i crític”, Projecte Bàsic de la nova seu de les llengües al recinte de Can Ricart. Barcelona, 2009.

Rogent, Elies. Memòries, viatges i lliçons. (Hereu, P., ed.) Barcelona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1990.

Tafuri, Manfredo. “El concepte de Renaixement”, L’Avenç. Barcelona, 1984.

Tatjer, Mercè, “Fontseré a Can Ricart. “La construcció de la fàbrica de Can Ricart i l’actuació de Josep

Fontseré i Mestre”, Revista Bibliográfica de Geografia y Ciencias Sociales, vol. X n. 607: 10 d’octubre de 2005.

Tatjer, Mercè, Urbiola, Marta. “Can Ricart. Estudi patrimonial (síntesi)”, Revista Bibliográfica de Geografia y Ciencias Sociales, vol. X n. 607: 30 de juliol de 2005.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s