CLASSICISMES ATRACALLATS (i 3). TRES CITES I UN COMENTARI

CLASICISMOS DENOSTADOS (y 3).  TRES CITAS Y UN COMENTARIO

1. 

 

Figureu-vos una Ciutat —he dit “una Ciutat”, i no un campament de pedra—, una gran Ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent… Veieu el quadro? En la gran plaça pública els grans edificis públics —columnates i escalinates—drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carícia de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides també, històriques també, opulentes en ròtols i anuncis. Aquí, desembocant-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa de gran parc, Estàtues, fonts. D’aquí i d’allà i pel mig, i arreu —divergents, oposades, contraposades, sempre harmòniques— les grans onades de multitud, vivents braços cívics.

EUGENI D’ORS, Urbanitat. 1906

2.

Estat ric, particulars pobres. Així estan ja tots els pobles en guerra. Gasta cada Estat follament: els particulars mengen un pa econòmic, que no és completament pa, o unes patates de laboratori, que tampoc són completament patates. Bé, però —no és semblant a aquesta la fórmula econòmica del viure clàssic?— El ciutadà grec viu en una caseta baixa de sostre, estreta, en un carrer miserable i tortuós: és la ciutat la que té els alterosos temples de marbre. El ciutadà menja unes olives, unes figues, un pa: la ciutat exigeix vint estàtues crisoelefantines. Barcelona és ben poc grega en aquest punt. Barcelona: un parell de magres edificis públics; un miler de fastuoses cases de veïnat. …Però l’endemà d’aquesta guerra —a Bilbao és vaticinava— es dirà Classicisme.
EUGENI D’ORS, La casa i la ciutat. 1916

Deu anys de diferència han transcorregut entre una glossa i una altra. Deu anys que assenyalen l’apogeu de l’ideari noucentista articulat políticament des del partit en el poder de la Diputació de Barcelona, la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba, director del diari La Veu de Catalunya —llar diària de les glosses—; i culturalment per Eugeni D’Ors, nomenat secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’any 1911, moment intens en la creació de l’aparell cultural que havia d’abrigallar l’hegemonia noucentista i el retorn al classicisme mediterraneïsta com a solució d’ordre, cultura i civilitat davant la importació d’estils europeus i maneres de fer poc nacionals. En paral·lel, les excavacions d’Empúries promogudes per la Junta de Museus de Catalunya són utilitzades per Eugeni d’Ors a favor de la reivindicació d’una Catalunya grega: es troba un cap de Venus, fet que esdevindrà en nou símbol del classicisme Noucentista (Panyella, 1996).

Si a la primera glossa ressenyada D’Ors imagina la imatge d’una ciutat activa a parts iguals entre les solucions més domèstiques —les cases— i les estructures urbanes —les avingudes i els carrers—, en la segona glossa, deu anys més tard, la crítica a la ciutat modernista i les darreres raneres és demolidora: front a les fastuoses cases particulars, d’excessos ornamentals i coup de fouet, D’Ors reivindica l’austeritat de l’art, l’austeritat social i, en definitiva, l’austeritat ciutadana.

Una austeritat, però, en benefici de què o de qui?

D’Ors sembla clar: en benefici de la monumentalitat cívica, és a dir, de la pompositat urbana —caldria, tot i l’aparent allunyament d’Eugeni D’Ors de les maneres de fer franceses, establir alguns paral·lelismes entre la grandeur de França i els postulats de l’intel·lectual català. Un classicisme que acabarà per expulsar de la ciutat el mateix ciutadà, tant apel·lat per les glosses com el veritable fonament del canvi cultural i intel·lectual de la ciutat, que serà desplaçat com objecte incompatible amb l’imperiós desig de monumentalitzar les estructures urbanes, de monumentalitzar la ciutat. Civilitzar, és a dir, avançar en l’estat cultural, social, econòmic, intel·lectual, etc., haurà de discórrer al costat de l’alienació del ciutadà.

I no és aquesta civilitat/alienació que expulsa de la forma de la ciutat al seus habitants, la mateixa que va ser predita gairebé cent anys enrere, en termes de treball i producció?

Diez años de diferencia han transcurrido entre una glosa y otra que señalan el punto álgido del ideario noucentista políticamente articulado desde el partido en el poder en la Diputación de Barcelona, la Lliga Regionalista de Enric Prat de la Riba, director de la Veu de Catalunya —espacio diario de las glosas—; y culturalmente por Eugeni D’Ors, nombrado secretario general del Institut d’Estudis Catalans (IEC). En el año 1911, momento intenso en la creación del aparato cultural que debía arropar la hegemonía noucentista y el retorno al clasicismo mediterraneísta como solución de orden, cultura y civilismo ante la importación de estilos europeos poco nacionales. En paralelo, Eugeni D’Ors utiliza las excavaciones de Empúries promovidas por la Junta de Museos de Catalunya en pos de una reivindicación por la Catalunya griega: se encuentra un busto de Venus, convertido en nuevo símbolo del clasicismo Noucentista (Panyella, 1996).

Si en la primera glosa señalada D’Ors imagina la imagen de una ciudad activa a partes iguales entre las soluciones más domésticas —casas— y las estructuras urbanas —avenidas y calles—, en la segunda, diez años más tarde, la crítica a la ciudad modernista y sus últimos estertores es demoledora: frente a las fastuosas casas particulares, de excesos ornamentales y coup de fouet, D’Ors reivindica la austeridad del arte, la austeridad social y, en definitiva, la austeridad ciudadana.

Una austeridad, pero, ¿en beneficio de qué o de quién?

D’Ors parece claro: en beneficio de la monumentalidad cívica, es decir, de la pomposidad urbana —sería necesario, aún la aparente lejanía de Eugeni D’Ors de las maneras francesas, establecer algunos paralelismos entre la grandeur de Francia y los postulados del intelectual catalán. Un clasicismo que acabará por expulsar de la ciudad al mismo ciudadano, tan apelado por las glosas como el verdadero protagonista del cambio cultural e intelectual de la ciudad, que será desplazado como objeto incompatible con el imperioso deseo de monumentalizar las estructuras urbanas, de monumentalizar la ciudad. Civilizar, es decir, avanzar en el estado cultural, social, económico, intelectual, etc. deberá suceder en paralelo a la alienación del ciudadano.

¿Y no es este civilismo/alienación que expulsa de la forma de la ciudad a sus habitantes, la misma que se predijo casi cien años antes, en términos de trabajo y producción?

Glosari Ors portada.jpg

3.


El trabajador se convierte en una mercancía tanto más barata cuanto más mercancías produce. La desvalorización del mundo humano crece en razón directa de la valorización del mundo de las cosas. El trabajo no solo produce mercancías; se produce a sí mismo y al obrero como mercancía (…). Esa realización del trabajo aparece en el estadio de la Economía política como desrealización del trabajador, la objetivación como pérdida del objeto y servidumbre a él, la apropiación como extrañamiento, como enajenación. La apropiación del objeto aparece en tal medida como extrañamiento, que cuantos más objetos produce el trabajador, tanto menos alcanza a poseer y tanto más sujeto queda a la dominación de su producto, es decir, del capital.
KARL H. MARX, 1844

marx1

La ciutat entesa entre aquests dos pols: com a esglaiador destí de l’avenç industrial —dominat pel desenvolupament del capital qui produirà, al seu torn, l’únic ja objecte possible, la mercaderia—, però també, en la mirada D’Ors, com a bressol de la cultura humanística. Dos pols no tan allunyats que tindran un comú denominador, l’alienació de l’individu. A la Barcelona de principis del segle XX, el rerefons no serà gaire encoratjador. Davant la diàspora formal que suposarà la voluntat política de recuperació programàtica del classicisme com a estil nacional català, diàspora entesa com l’ús del llenguatge clàssic adquirit des de diversos orígens sense saber quin serà el que cal identificar amb l’estil conciliador —el classicisme hel·lènic, el primer renaixement, el toscà, el Brunelleschi de la capella Pazzi, el de l’Hospital dels Innocents, el renaixement anglès?—, molts dels arquitectes de l’època no faran més que prendre l’alternativa del llenguatge clàssic com una mera eina de treball, intercanviable, per comptes d’una clara convicció projectual.

La ciudad entendida entre estos dos polos: como pavoroso destino del avance industrial —dominado por el desarrollo del capital que producirá, al mismo tiempo, el único objeto posible, la mercancía—, pero también, en la mirada de D’Ors, como cuna de la cultura humanística. Dos extremos no tan alejados que tendrán como común denominador, la alienación del individuo. En la Barcelona de principios de siglo XX, el trasfondo no será excesivamente alentador. Ante la diáspora formal que supondrá la voluntad política de recuperación programática del clasicismo como estilo nacional catalán, diáspora entendida como el uso del lenguaje clásico adquirido desde diversos orígenes sin saber cual identificar como estilo conciliador —el clasicismo helénico, el primer renacimiento, el toscano, el Brunelleschi de la capilla Pazzi, el del Hospital de los Inocentes, el renacimiento inglés?—, muchos de los arquitectos de la época no harán más que tomar el lenguaje clásico como alternativa herramienta de trabajo, asépticamente intercambiable, en lugar de por una clara convicción personal.

 

 


Referències:

D’ORS, Eugeni. Glosari 1906-1907; 1908-1909; 1910-1911; 1912-1913-1914; 1915; 1916; 1917. Barcelona, Quaderns Crema, 1985; 1996; 2001; 2003.

MARX, Karl. Manuscritos: economía y filosofía. Madrid: Alianza Editorial, 1980.

PANYELLA, Vinyet. Cronologia del Noucentisme (Una eina). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s