1917: PARÍS EN BARCELONA

*Guiones de clase: composición 4
g.carabí

1917: PARÍS A BARCELONA

1.
Tot just un any abans d’acabar el desastre que va portar el continent europeu a l’enfrontament de pobles veïns i a devastar gran part del seu territori, una ciutat costanera, emplaçada a la neutral Espanya, esdevindria durant pocs anys un refugi ocasional dels artistes que fugien de la Gran Guerra. Des de França no era difícil passar a Espanya; la proximitat geogràfica entre ambdós països, la prosperitat temporal que la ciutat havia adquirit a conseqüència del subministrament de les fàbriques catalanes als soldats francesos (Carr, 1966), i algunes unions emocionals que agermanaven les ciutats de París i Barcelona —republicans i socialistes veien amb bons ulls el suport a la causa aliada i un bon contingent de voluntaris catalans van lluitar al costat de l’exèrcit francès— van transformar Barcelona en destinació fugaç dels artistes de l’avantguarda.
 

La Barcelona de 1917, però, patia durant aquells anys d’una angoixant bicefàlia.

Oficialment la ciutat es definia com a normativa, ordenada, mediterrània —adjectiu de dubtosa i difícil definició— l’energia de la qual es concentrava a focalitzar tots els esforços polítics, socials i econòmics per construir una ciutat noucentista. Una ciutat conduïda mitjançant els panegírics d’Eugeni D’Ors i el lideratge d’Enric Prat de la Riba, per assolir un classicisme hel·lènic damunt el qual fonamentar els orígens culturals i construir un discurs artístic amb què eliminar definitivament els excessos perpetrats pel modernisme. 
Una Barcelona que es volia amb més seny que rauxa, amb més raonament ordenat que cop de genialitat. Un temps on l’arquitecte Puig i Cadafalch elaborava, per designació de la Mancomunitat, l’ordenació general per a l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i General Espanyola —així constava oficialment el nom imposat pel govern central— i que, en paral·lel, projectava la remodelació de la plaça de Catalunya per encàrrec de l’Ajuntament de la ciutat: tossut centre i connexió de la ciutat vella amb la nova —l’Eixample— que l’arquitecte havia de reordenar i pacificar per convertir-lo, igualment, en obedient reflex noucentista.

 

1.
Un año antes de finalizar el desastre que llevó al continente europeo a enfrentar pueblos vecinos y devastar gran parte de su territorio, una ciudad costera, emplazada en la neutral España, se iba a convertir durante unos años en cálida receptora de los artistas que huían de la Gran Guerra. Desde Francia no suponía excesiva dificultad pasar a España; la proximidad geográfica entre ambos países, la prosperidad temporal que había adquirido la ciudad como resultado del suministro de las fábricas catalanas a los soldados franceses (Carr, 1966) y algunos lazos de unión que hermanaban las ciudades de París y Barcelona —republicanos y socialistas miraban con buenos ojos el apoyo a la causa aliada y un numeroso contingente de voluntarios catalanes que lucharon al lado del ejército francés—, transformaron Barcelona en fugaz destino de los artistas de vanguardia.

La Barcelona de 1917 sufría, en aquellos años, de una angustiosa bicefalia.

Oficialmente la ciudad se definía como normativa, ordenada, mediterránea —adjetivo de dudosa y difícil definición—, cuya energía se concentraba en focalizar todos los esfuerzos políticos, sociales y económicos en construir una ciudad noucentista.  Una ciudad conducida a través de los panegíricos de Eugeni D’Ors y el mandato de Enric Prat de la Riba, en pos de un clasicismo helénico sobre el que asentar sus orígenes culturales, y construir un discurso artístico con el que eliminar definitivamente los excesos que perpetrados por el modernismo. Una Barcelona que se quería con más seny que rauxa, con más razonamiento ordenado que arrebato de genialidad. Un tiempo en que el arquitecto Puig i Cadafalch elaboraba, por designación de la Mancomunitat, la ordenación general para la Exposición Internacional de Industrias Eléctricas y General Española —tal era el nombre impuesto por el gobierno central— y que, en paralelo, proyectaba la remodelación de la plaza de Catalunya por encargo del Ayuntamiento de la ciudad: obstinado centro y conexión de la ciudad vieja con la nueva —el Eixample— que el arquitecto debía reordenar y pacificar para convertirlo, igualmente, en obediente reflejo noucentista.

labenplantada1912

Portada de la tercera edició de La ben Plantada de Xènius. 1912

 

Però existia una altra Barcelona. Oficiosa, sempre fràgil —com obliga l’absència del reconeixement institucional— però també més lliure en tant que aquesta absència li permetia funcionar sense clientelismes aparents. Una Barcelona que traurà a llum una revista minoritària, reivindicativa, subversiva, de nom Un enemic del poble i dirigida per Joan Salvat Papasseit. Dins les seves planes s’hi llegiran les ressonàncies dels poemes futuristes de Marinetti en els versos del mateix Papasseit o de Joaquim Folguera; las composicions vibracionistes de Rafael Barradas; els textos de Joaquín Torres-García o de Josep M. de Sucre; els apunts de Pau Gargallo, de Jaume Guardia o de Cels Lagar, per citar alguns dels artistes participants.

Una Barcelona que veurà, des de gener de 1917, els quatre primers números de la «ultraminoritària» (Puig, 1993) revista 391, editada i distribuïda des de les Galeries Dalmau del carrer Portaferrissa. 391 comptarà amb aportacions del seu responsable Francis Picabia, però també de Max Jacob, Albert Gleizes, Arthur Cravan, i dibuixos de Joan Miró o PicassoUn any més tard, el 1918, s’hi afegirà a la publicació de revistes modernes Arc voltaic, dirigida de nou per Papasseit i de la que cal destacar Art-evolution, un manifest redactat en francès de Torres-García —publicat un any abans en català a Un enemic del poble—, que destacava l’art com una activitat en constant variació i a l’artista, com un sensible receptor de tot allò que succeïa al seu voltant.

Pero existía otra Barcelona. Oficiosa, siempre frágil —como obliga la ausencia de un reconocimiento institucional— pero también más libre por cuanto esa ausencia le permitía funcionar sin clientelismos aparentes. Una Barcelona que dará a luz una revista minoritaria, reivindicativa, subversiva, titulada Un Enemic del poble y dirigida por Joan Salvat-Papasseit. Allí tendrán cabida las resonancias de los poemas futuristas de Marinetti en versos del propio Papasseit, o de Joaquim Folguera; las composiciones vibracionistas de Rafael Barradas; los textos de Joaquín Torres-García o de Josep M. de Sucre; los apuntes de Pau Gargallo, de Jaume Guardia o de Cels Lagar, por citar algunos de los artistas participantes.

Una Barcelona que verá, desde enero de 1917, los cuatro primeros números de la «ultraminoritaria» (Puig, 1993) revista 391, editada y distribuida desde las Galerías Dalmau de la calle Portaferrisa. 391 contará con aportaciones de su responsable Francis Picabia, pero también de Max JacobAlbert Gleizes, Arthur Cravan, y dibujos de Joan Miró o PicassoUn año más tarde, en 1918, se sumará a la publicación de revistas modernas Arc voltaic, en su único número, dirigida de nuevo por Papasseit y de la que cabe destacar Art-evolution, un manifiesto redactado en francés de Torres-García y publicado un año antes en catalán, en la revista Un enemic del poble; su objetivo, destacar el arte como una actividad en constante variación, y al artista como un sensible aparato receptor de todo aquello que sucedía a su alrededor

 

imatge-132

Primera portada de 391, de Francis Picabia. Barcelona, 1917.

2. Ballet Parade
És el nom de l’espectacle que, estrenat a París el 18 de maig de 1917 al teatre Châtelet, es podrà veure uns mesos més tard a l’escenari del Teatre del Liceu, el 10 de novembre. Música d’Erik Satie, llibret de Jean Cocteau i vestuaris i decorats de Picasso vesteixen la coreografia de Léonide Massine. Un espectacle de dansa que encola un veritable collage a bona part dels artistes de l’escena parisenca.

Un escenari que deforma els decorats fins convertir-los en successió de plans cubistes, vestits i disfresses que, sense perdre el realisme, incorporen la mirada facetada dels seus perfils i una música que afegeix els sons propis dels enginys mecànics del seu temps —un ventilador, el telefax, etc. Un espectacle basat en un senzill argument: aquell univers on els artistes de circ miren de cridar l’atenció per captar espectadors mostrant les seves habilitats. L’escena, patoll de moviments i gesticulacions desmanegades es desenvolupa, no podia ser enlloc més, al carrer, referència urbana inequívoca de la modernitat. 
Recollir les crítiques del moment ens poden ajudar a entendre millor la sacsejada emocional que va representar, en termes culturals, l’obra del Ballet Parade:
2. Ballet Parade
Es el nombre del espectáculo que estrenado en París el 18 de mayo de 1917 en el teatro Châtelet, se verá unos meses más tarde en el Teatre del Liceo, el 10 de noviembre del mismo año. Música de Erik Satie, libretto de Jean Cocteau y vestuario y decorados de Picasso arropan la coreografía de Léonide Massine. Un espectáculo de danza que agrupa en un verdadero collage a gran parte de los artistas de la escena parisina. 


Un escenario que deforma sus decorados hasta convertirlos en una sucesión de planos cubistas, trajes y disfraces que sin perder su realismo incorporan la mirada facetada de sus perfiles, y una música que añade los sonidos propios de los ingenios mecánicos de su tiempo —ventilador, telefax, etc. Un espectáculo basado en un sencillo argumento: aquel universo en el que unos artistas circenses tratan de reclamar la atención para su espectáculo. La escena, tropel de movimientos y gesticulaciones desgarbados se desarrolla, no podía ser de otra manera, en la calle, referencia urbana inequívoca de la modernidad. Recoger las críticas del momento pueden ayudar a entender mejor la sacudida emocional que representó, en términos culturales, la obra del Ballet Parade:

revista

Josep Francesc Ràfols, Els ballets rusos”, Vila-Nova. Periòdic quinzenal, núm. 3, 15 de novembre de 1917. Font: Arxiu de Revistes catalanes antigues (ARCA)

La ressenya de Ràfols no sorprèn. Escrita cinc dies més tard de l’estrena a Barcelona deriva, ràpidament, cap al terreny cubista i el conductor natural Picasso. No obstant això adverteix el crític al principi: existeixen els ballets russos i a continuació ve Parade. I si la dansa ja és motiu d’admiració, a Parade li correspon el valor afegit de sacsejar les emocions mitjançant els decorats, els vestuaris i els moviment estrambòtics, sorprenents i nerviosos dels personatges. Ràfols no enganya. La darrera observació serà: «(…) i aquell xino prestidigitador dels moviments estrambòtics, tot sobtats i nirviosos (sic), deixaràn en nosaltres un record més durable, que la dolcesa viva i agradosa que varen donar-nos els ballets russos: la farandola o la faràndula».
La reseña de Ràfols  no sorprende. Escrita tan sólo cinco días después de su estreno, deriva rápidamente hacia el terreno cubista y su conductor natural, Picasso. No obstante ya lo advierte el crítico al principio: existen los ballets rusos y a continuación viene Parade. Y si la danza ya es motivo de admiración, a Parade le corresponde el valor añadido de agitar las emociones a través de sus decorados, su vestuario y los movimientos estrambóticos de los personajes. Ràfols no engaña. Su última observación será: «(…) y aquel chino prestidigitador de los movimientos estrambóticos, sorprendentes y nerviosos, dejarán en nosotros un recuerdo más duradero, inquietante, que la viva y agradable dulzura que nos dieron los bailes rusos: la farándula».

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2016-02-27 19.40.53

Revista musical catalana, núm. 167, novembre de 1917. Font: Arxiu de Revistes catalanes antigues (ARCA).

La revista musical catalana, butlletí oficial de l’Orfeó Català —societat coral que durant aquells anys seguia el programa i les directrius de la Lliga regionalista— desautoritza, amb un curt comentari, la representació de Parade qualificant-la de bufonada, i reclamant l’autenticitat dels ballets russos de les obres d’Stravinky.
La Revista musical catalana, boletín oficial del Orfeó català —sociedad coral que durante aquellos años seguía el programa y las directrices de la Lliga Regionalista—  desautoriza, con un escueto reporte, la representación de Parade calificándola de bufonada, y reclamando la autenticidad de los ballets rusos de las obras de Stravinsky.
2016-02-27 19.55.35

Joaquín Torres-García, “Un ballet rus de Picasso: Parade”, La Revista, núm. 53, 1 de desembre de 1917. Font: Arxiu de Revistes catalanes antigues (ARCA)

Torres-García expressarà amb claredat el missatge, en al·lusió a Picasso: «un dels nostres». Només un artista d’avantguarda valorarà de la mateixa manera una obra com Parade. Veritable art, com dirà Torres-García, qui la fina percepció ens fa veure l’essència del ballet i, per extensió, l’essència de qualsevol obra d’art d’avantguarda: arribar fins allò més íntim, tornar l’espectador a l’estat natural, a l’origen, a la més despullada de les realitats. I per això el resultat grotesc de l’espectacle i la riallada no continguda de l’espectador.

—I no serà aquesta, en definitiva, la definició de dadà?

Torres-García expresará con claridad su mensaje, en alusión a Picasso: «uno de los nuestros». Sólo un artista de vanguardia valoraba de igual modo una obra como Parade. Verdadero arte, como dirá Torres-García, cuya fina percepción nos desvela la esencia del ballet, y por extensión, la esencia de cualquier obra de vanguardia: llegar hasta lo más íntimo, devolver al espectador a su estado natural, a su origen, a la más desnuda de las realidades. Y de ahí lo grotesco del espectáculo y la carcajada incontenida del espectador

—¿Y no será esa, en definitiva, la definición de dadá?

Clic aquíFragmento de la representación del Ballet Parade, por Europa Danse en 2012:

1

Picasso. Vestuari per al personatge del prestidigitador xinès de Ballet Parade. 1917. Font: Victoria & Albert Museum.

 


Referències:

Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA)
http://www.bnc.cat/digital/arca/

Carr, Raymond. España 1808-1939. Barcelona: Ariel, 1969.

Puig, Arnau. Les avantguardes artístiques catalanes. Barcelona: Barcanova, 1993.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s